A tots ens acompanya una veu interior que no calla gairebé mai. Aquesta veu sol dir-nos què hem de fer, què no hem de fer, què és just i què no ho és, com hauria de ser la nostra vida o ens preocupa constantment recordant-nos el que pot anar malament, o ens diu que tot és molt difícil, que el món està molt malament, que no ho aconseguirem, que no podem canviar, o ens critica sense pietat per algun error que hem comès, o critica als altres quan no compleixen les nostres expectatives.
Tot i que alguns professionals de la salut aconsellen fer front a aquesta veu, desafiar-la amb raonaments lògics, demostrar-li que s’equivoca, potser és un esforç destinat al fracàs. La veu no pararà mai i haurem de gastar una energia enorme en una batalla perduda.
El millor és fer com si aquesta veu fos com un soroll de fons, com una ràdio que no podem apagar però que ens podem acostumar a ignorar, fent la nostra vida sense que el que hi diuen influenciï els nostres actes. Experimentar-ho com quelcom aliè, que no té res a veure amb nosaltres, que no forma part de la nostra vida, de la nostra realitat.
Una altra manera de conviure amb aquesta veu és veure-la i viure-la com el que realment és: un pensament i no pas una realitat, quelcom que no cal prendre’s seriosament. Així, el que podem fer cada vegada que ens assalti la veu és repetir-nos: “ara estic tenint el pensament que no podré afrontar tal problema” o bé “ara torna la història del fracassat”, o, amb més humor, “Els pensaments de l’Enric, estrena als millors cinemes” o “La víctima, capítol 950, aquesta nit al canal 33”.
Totes aquestes accions aconsegueixen posar les coses al seu lloc. Els pensaments només són productes del nostre cervell, no són la veritat, no són la realitat.
Enric Font Planells 
Hola Enric, bon día.
Me gusta tú artículo, pero me pregunto ¿por que esta voz siempre nos acompaña?, ¿es la conciencia como mucha gente dice?, ¿por que cuando habitualmente escuchas hablar a la mayoría de personas sobre estos pensamientos son siempre negativos ?, !falta de personalidad!, como también dicen algunos entendidos, y yo me pregunto, que denotan esos pensamiento que social mente son tan tan mayoritarios. También te encuentras con gente que te dice frases como” soy más duro que el acero de los barco”, eso es la lucha de la que tú hablas, lo intentan compensar con esos pensamientos, para no hundirse como bien dice la frase . Felicidades por tú bloc, es muy bueno, te saluda la de los ¿por que?.
P.D.
Cuando era pequeña, mi padre siempre me llamaba la de los ¿por que? y como ves sigo en las mías.
Un saludo
Penso que no és adequat anomenar “Consciència” a aquests pensaments, de fet semblen més automàtics que no pas fruit d’una reflexió. El nostre cervell està programant per no parar, una mica com el cor, els pulmons, etc. Com que dolem fer una sèrie d’activitats que no requereixen molta atenció, la nostra ment es troba lliure per donar-li voltes a les coses. Això gairebé no es pot evitar. La idea és no fer gaire cas, com si es tractés d’una música de fons d’una ràdió d’un veí que no podem apagar però que no escoltem amb atenció.
Gràcies pels teus comentaris!